La mort

Veig caure -pedra sobre pedra- la memòria d'una vida
unes mans desconegudes reposen sobre mi i em sacsegen
violentament el meu cos s'encongeix i m'aboco a la ceguesa
amago el crit, amago la por i el dubte
habito en un espai i un temps indefinits on es fa evident l'absència,
on es fa evident la mort i la pèrdua
veig com s'ensorra -pedra sobre pedra- el record d'una vida
de fons una veu pronúncia: només ho podem deixar morir

El poemari al que sempre torno: Tres mujeres, de Sylvia Plath

El primer cop que vaig plorar desconsoladament al llegir un poema va ser amb la segona veu de Tres mujeres. El poemari al que sempre torno i sempre torna a remoure'm interiorment. Poemes escrits per pronunciar alçant la veu. La maternitat viscuda des de tres cossos diferents. L'anhel, la por, el fracàs, l'absència...

Tercera voz

He aquí que soy montaña entre mujeres-montañas.

Los médicos van entre nosotras como si nuestra gordura
Espantara el alma. Sonríen como imbéciles.
Son culpables porque yo lo soy, y lo saben.
Cargan su vacuidad como un modo de salud.
Y si los hubiera sorprendido, como a mí.
Se habrían vuelto locos.

¿Y si dos vidas fluyeran de mis muslos?
Vi la sala blanca y limpia con sus instrumentos.
Es un lugar de gritos sin gozo.
"Aquí vendrá usted cuando esté lista".
Los vigilantes son lunas vacías y rojas, empañadas de sangre.
No estoy lista para lo que pueda suceder.
Tendría que matar lo que me mata.

Third voice
I am a mountain now, among mountainy women.
The doctors move among us as if our bigness
Frightened the mind. They smile like fools.
They are to blame for what I am, and they know it.
They hug their flatness like a kind of health.
And what if they found themselves surprised, as I did?
They would go mad with it.

And what if two lives leaked between my thighs?
I have seen the white clean chamber with its instruments.
It is a place of shrieks. It is not happy.
'This is where you will come when you are ready.'
The night lights are flat red moons. They are dull with blood.
I am not ready for anything to happen.
I should have murdered this, that murders me.

Agost

Quan la lluita contra l'oblit es transforma en l'ànsia per esborrar el record.

dilluns de juliol, a les 23:26

Les paraules que penso quan et penso
(i no hi ets i no som)

Et sento lluny,

tan lluny 

a voltes lliure

d'altres esglai (d'un amor sense retorn)

Et sento lluny,

ben lluny,

gairebé no et reconeixo

el teu cos es desdibuixa (com era estar junts?)

Et sento lluny,

i estimar-me lluny de tu

em fa estimar-te més

Veure't serà un sotrac

dolç de compartir 

Gelosia

Gelosia I, Munch.

tocar unes mans que no són les teves - que no són les meves

aconseguir arrencar-me les paraules vora la pell

desfer-se de la tercera muda sota els llençols

tu que no ets ell - ella que no sóc jo

aconseguir nombrar-me i recordar les quatre lletres del meu nom

no retreure'm els versos a cada volta que parlo

no dir que m'estimes quan el que estimes és no estar sol

abraçar un cos que no és el teu - que no és el meu

i descobrir -gelosos- la necessitat d'enyorar el que mai podrem ser

Permagel, d'Eva Baltasar

Estic asseguda a l'autocar quan llegeixo l'última pàgina de Permagel. Comprovo amb un punt d'aflicció que és la darrera, però em consola saber que aquest és el primer d'una trilogia a tres veus.
Vaig comprar el llibre fa pocs dies i la història d'Eva Baltasar m'ha abduït. Una allau d'elogis cap a la que és la seva primera novel·la m'havien generat una certa expectativa a l'hora d'afrontar la lectura, i el títol em cridava especialment l'atenció. El permagel, el glaç que em remetia al desglaç de Maria Mercè Marçal i a aquell procés que havia fet tan meu. Però en realitat, no sabia ben bé què era el que m'hi trobaria pàgines endins. I el que m'hi trobo és la vida mateixa, narrada des d'un to irònic i vacil·lant. Un humor brut amb el qual m'identifico. Permagel narra en primera persona el cúmul de pensaments de la protagonista, una lesbiana suïcida, amb qui és inevitable crear una íntima connexió. L'estil narratiu de Baltasar és d'una riquesa literària admirable, i l'estructura del llibre, així com el llenguatge cuidadíssim, deixen entreveure el seu recorregut poètic anterior. Ara només queda esperar-ne la segona part.

«El sexe m'allunya de la mort. Tanmateix, no m'atansa a la vida. Llavors, ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts, he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.»

La campana de cristal, de Sylvia Plath

Anys enrere vaig començar la lectura de La campana de cristal, després que el poemari Tres mujeres em deixés sense alè. I alguna cosa en la narrativa de Sylvia Plath em va tornar a cautivar. Em vaig anotar el títol i no va ser fins fa uns dies que em va tornar a la memòria i el vaig agafar de la biblioteca per reprendre la lectura. I llavors em vaig topar amb l'inesperat: decepció. La sensació d'una trama buida. On era el que m'havia cautivat tant? Potser, en aquells primers capítols de la novel·la encara no comprenia que Plath pretenia posar paraula a una realitat banal que no li corresponia. Una realitat amb la que xoca profundament. La protagonista rep el nom d'Esther, però no sé ben bé en quin moment tot el que queda d'Esther es dilueix per donar pas als pensaments i a les vivències pròpies i reals de Sylvia. M'adono llavors que, allò, només algú que ho està vivint ho pot nombrar. I és dur. I m'apassiona la valentia que té per deixar-ho per escrit, i la manera amb la que ho fa. La campana de cristal és plena d'una poesia punyent que tornaria a llegir, a rellegir i a subratllar. 

«Si ser neurótica es decir dos cosas mutuamente excluyentes en el mismo momento, entonces soy endemoniadamente neurótica. Estaré volando de una a otra cosa mutuamente excluyente durante el resto de mi vida.»

Divendres de maig, a les 20:56

Al tren (després de llegir La sed)

La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.

Dimarts d'abril, a les 19:05

L'origine du monde

Dimecres de març, a les 11:05

Sota els llençols t'evito

i corren dins meu els dubtes:

em sento fràgil

de pell blanca i menuda

busco la llum i l'aigua

entre tanta terra àrida

la humitat

busco tornar a ser llavor

per recordar-nos que som l'arrel
no la flor

De camino a casa

de camino a casa tengo miedo

me envuelvo la cabeza con la bufanda

una
dos
tres vueltas

hasta que no veo

de camino a casa me pregunto 

¿por qué? 

y respondo:
tengo un cuerpo

¿todos quienes poseen un cuerpo

tienen miedo de camino a casa?

Dissabte de febrer, a les 20:08

obrir la finestra i veure que el corrent s'ho endú tot

sense oposar resistència, ho he ofert a l'oblit

El recuerdo

(Fragmento de El recuerdo. La historia de dos cuerpos bajo un alud)

Abro los ojos y me veo a mí misma en el suelo
miro mi piel rasgada contra el asfalto y después la miro a ella
o quizás es al revés
-estoy bien- es lo primero que mi lengua es capaz de pronunciar y repetir
ella lo ha visto todo y me mira desde la distancia hasta que logra decirme
 –estoy asustada.

A mi alrededor hay gente que habla un idioma que no quiero entender,

pero me obligan a hacerlo. 

Me preguntan si lo recuerdo todo. Les digo que sí y pienso que ojalá no. 

A mí, que siempre me ha dado miedo el olvido, ahora me persigue el recuerdo. Y no puedo huir.

Me levanto y me aparto de la carretera. 

Cerca de un árbol entiendo que no soy capaz de entender. 

Me he golpeado en la cabeza, me duele el párpado izquierdo,  me quema la rozadura en el codo, y siento como si mis dientes se fueran a caer. 

Estoy bien, de verdad, estoy bien digo mientras la visión tambalea y todo oscurece y no veo y me pregunto ¿veré otra vez o a partir de ahora será siempre así? 

Pero todo vuelve. 

Mi visión, su dolor, mi recuerdo y la sangre fuera de mi cuerpo.

Dimarts de gener, a les 19:53

Con olvido, casi ignorándola por entero, se alejará de mi vida. Y aunque parezca icreíble yo entraré  en otras vidas.

Virginia Woolf, Las olas.

Dijous de gener, a les 19:48

Prenem un cafè amb llet que acaba sent un cafè sol -la cambrera no ens ha entès bé- i les paraules comencen a sortir de dins seu un cop seiem a la taula. Jo sempre he sigut més d'escoltar, i observar el seu do per la paraula em fascina. Feia temps que no ens vèiem i la seva vida és de pel·lícula. La manera apassionant en que em narra els fets fa que em traslladi com a personatge secundari de la trama. Ella va nombrant els homes que han anat passant per la seva vida, amb quants només ha encreuat mirades i amb quants només llit, i jo puc entreveure, tot i la seva rotunda negació, a quins no deixarà d'estimar mai. Quan ha expulsat de dins seu tots els records que necessitava compartir, fa el primer glop de cafè -potser ja massa fred- i ja fora del to nerviós i adrenalínic em diu que hi ha tres tipus d'amor: el que sempre tindràs present, el platònic i amb el que acabaràs estant tota la vida. Intento extrapolar les classificacions a nivell personal i només tinc clara la tercera: jo. Ella, enmig d'un suspir, reconeix que ell és el de sempre i es beu el que queda a la tassa d'una sola glopada.