Dilluns de desembre, a les 23:05

Caiguda la vesprada entre les places de benimaclet

deixo anar el meu cos seguint la veu de la paraula dita
i en arribar et trobo a tu, quiet, pausat, com si res passés
Et miro i ens anem des-cobrint a mida que les paraules
s'endinsen en la fugaç lluita de quina-eixirà-abans
Potser mai goso dir-te que a resguard entre carrerons
vas ser tu qui em va fer creure de nou en la poesia

Diumenge de desembre, a les 20:55

Em retornes els mots i l'estat de llibertat després de sentir-me arrebasada una vegada i una altra per cossos que m'emmudien la por. Poses en manifest altra volta la paraula casa i m'endinso en el meu cos sense retorn. El caliu que allibera la teva veu em desprèn del glaç. Ja no temo dir ni estimar

Dissabte de desembre, a les 12:48

Re-tornar al lloc d'origen i mirar-ho tot des de tan a prop em torna a anys enrere. Com deshabitar l'escalfor, les paraules i aquest buit

Recordar-nos

Memoritzar el record canviant de tu

retenir-lo amb força fins, sense adonar-me’n,

convertir-te en el que mai ha passat. 

Fa vertigen dir que oblido. 

Desgranar la llau d’imatges

que conviuen dins meu 

sense saber què-va-ser-real. 

No ens recordo. 

Es fa difícil dir que no sé si vam arribar a ser

si amb tu em sabia meva

si ens vam estimar mai. 

El pes del temps recau sobre mi i

sense forces per sortir-ne, decideixo

a contracor

ignorar.  

Argilaga

En una altra vida vull ser arbre

-dic.

En una altra vida vull arrelar-me dins teu
embrutar la meva pell de terra, escorpins
i humitat

En una altra vida tornaria a néixer
t o r n a r i a   a   n é i x e r
dins el mateix bosc

Paraules al vent

Alguna cosa, avui, em fa re-tornar al poema de Miquel Martí i Pol.

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses. 

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

(...)

Vall de la vall

Enmig de la vall on mai parlarem de desglaç
ens desconec encara gebrats de pell

Els meus dits ressegueixen la tercera muda
trenada de gemec i silenci que descriu
                                                                                   una a una
la torsió de les meves vèrtebres i callo
i altra volta
torno a escriure

Gener

Està tan lluny el crit del silenci?