Vaig comprar el llibre fa pocs dies i la història d'Eva Baltasar m'ha abduït. Una allau d'elogis cap a la que és la seva primera novel·la m'havien generat una certa expectativa a l'hora d'afrontar la lectura, i el títol em cridava especialment l'atenció. El permagel, el glaç que em remetia al desglaç de Maria Mercè Marçal i a aquell procés que havia fet tan meu. Però en realitat, no sabia ben bé què era el que m'hi trobaria pàgines endins. I el que m'hi trobo és la vida mateixa, narrada des d'un to irònic i vacil·lant. Un humor brut amb el qual m'identifico. Permagel narra en primera persona el cúmul de pensaments de la protagonista, una lesbiana suïcida, amb qui és inevitable crear una íntima connexió. L'estil narratiu de Baltasar és d'una riquesa literària admirable, i l'estructura del llibre, així com el llenguatge cuidadíssim, deixen entreveure el seu recorregut poètic anterior. Ara només queda esperar-ne la segona part.
«El sexe m'allunya de la mort. Tanmateix, no m'atansa a la vida. Llavors, ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts, he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada