divendres, 22 de juny del 2018

Permagel, d'Eva Baltasar

Estic asseguda a l'autocar quan llegeixo l'última pàgina de Permagel. Comprovo amb un punt d'aflicció que és la darrera, però em consola saber que aquest és el primer d'una trilogia a tres veus.
Vaig comprar el llibre fa pocs dies i la història d'Eva Baltasar m'ha abduït. Una allau d'elogis cap a la que és la seva primera novel·la m'havien generat una certa expectativa a l'hora d'afrontar la lectura, i el títol em cridava especialment l'atenció. El permagel, el glaç que em remetia al desglaç de Maria Mercè Marçal i a aquell procés que havia fet tan meu. Però en realitat, no sabia ben bé què era el que m'hi trobaria pàgines endins. I el que m'hi trobo és la vida mateixa, narrada des d'un to irònic i vacil·lant. Un humor brut amb el qual m'identifico. Permagel narra en primera persona el cúmul de pensaments de la protagonista, una lesbiana suïcida, amb qui és inevitable crear una íntima connexió. L'estil narratiu de Baltasar és d'una riquesa literària admirable, i l'estructura del llibre, així com el llenguatge cuidadíssim, deixen entreveure el seu recorregut poètic anterior. Ara només queda esperar-ne la segona part.



«El sexe m'allunya de la mort. Tanmateix, no m'atansa a la vida. Llavors, ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts, he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.»

dijous, 31 de maig del 2018

La campana de cristal, de Sylvia Plath

Anys enrere vaig començar la lectura de La campana de cristal, després que el poemari Tres mujeres em deixés sense alè. I alguna cosa en la narrativa de Sylvia Plath em va tornar a cautivar. Em vaig anotar el títol i no va ser fins fa uns dies que em va tornar a la memòria i el vaig agafar de la biblioteca per reprendre la lectura. I llavors em vaig topar amb l'inesperat: decepció. La sensació d'una trama buida. On era el que m'havia cautivat tant? Potser, en aquells primers capítols de la novel·la encara no comprenia que Plath pretenia posar paraula a una realitat banal que no li corresponia. Una realitat amb la que xoca profundament. La protagonista rep el nom d'Esther, però no sé ben bé en quin moment tot el que queda d'Esther es dilueix per donar pas als pensaments i a les vivències pròpies i reals de Sylvia. M'adono llavors que, allò, només algú que ho està vivint ho pot nombrar. I és dur. I m'apassiona la valentia que té per deixar-ho per escrit, i la manera amb la que ho fa. La campana de cristal és plena d'una poesia punyent que tornaria a llegir, a rellegir i a subratllar. 




«Si ser neurótica es decir dos cosas mutuamente excluyentes en el mismo momento, entonces soy endemoniadamente neurótica. Estaré volando de una a otra cosa mutuamente excluyente durante el resto de mi vida.»

dissabte, 12 de maig del 2018

Divendres de maig, a les 20:56

Al tren (després de llegir La sed)

La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.

dimecres, 28 de març del 2018

Dimecres de març, a les 11:05

Sota els llençols t'evito
i corren dins meu els dubtes:
em sento fràgil
de pell blanca i menuda
busco la llum i l'aigua
entre tanta terra àrida
la humitat
busco tornar a ser llavor
per recordar-nos que som l'arrel
no la flor


dimarts, 20 de febrer del 2018

De camino a casa

de camino a casa tengo miedo
me envuelvo la cabeza con la bufanda
una
dos
tres vueltas
hasta que no veo

de camino a casa me pregunto 
¿por qué? 
y respondo:
tengo un cuerpo

¿todos quienes poseen un cuerpo
tienen miedo de camino a casa?



dissabte, 17 de febrer del 2018

Dissabte de febrer, a les 20:08

obrir la finestra i veure que el corrent s'ho endú tot
sense oposar resistència, ho he ofert a l'oblit