La mort

Veig caure -pedra sobre pedra- la memòria d'una vida
unes mans desconegudes reposen sobre mi i em sacsegen
violentament el meu cos s'encongeix i m'aboco a la ceguesa
amago el crit, amago la por i el dubte
habito en un espai i un temps indefinits on es fa evident l'absència,
on es fa evident la mort i la pèrdua
veig com s'ensorra -pedra sobre pedra- el record d'una vida
de fons una veu pronúncia: només ho podem deixar morir

Gelosia

Gelosia I, Munch.

tocar unes mans que no són les teves - que no són les meves

aconseguir arrencar-me les paraules vora la pell

desfer-se de la tercera muda sota els llençols

tu que no ets ell - ella que no sóc jo

aconseguir nombrar-me i recordar les quatre lletres del meu nom

no retreure'm els versos a cada volta que parlo

no dir que m'estimes quan el que estimes és no estar sol

abraçar un cos que no és el teu - que no és el meu

i descobrir -gelosos- la necessitat d'enyorar el que mai podrem ser

De camino a casa

de camino a casa tengo miedo

me envuelvo la cabeza con la bufanda

una
dos
tres vueltas

hasta que no veo

de camino a casa me pregunto 

¿por qué? 

y respondo:
tengo un cuerpo

¿todos quienes poseen un cuerpo

tienen miedo de camino a casa?

Recordar-nos

Memoritzar el record canviant de tu

retenir-lo amb força fins, sense adonar-me’n,

convertir-te en el que mai ha passat. 

Fa vertigen dir que oblido. 

Desgranar la llau d’imatges

que conviuen dins meu 

sense saber què-va-ser-real. 

No ens recordo. 

Es fa difícil dir que no sé si vam arribar a ser

si amb tu em sabia meva

si ens vam estimar mai. 

El pes del temps recau sobre mi i

sense forces per sortir-ne, decideixo

a contracor

ignorar.  

Argilaga

En una altra vida vull ser arbre

-dic.

En una altra vida vull arrelar-me dins teu
embrutar la meva pell de terra, escorpins
i humitat

En una altra vida tornaria a néixer
t o r n a r i a   a   n é i x e r
dins el mateix bosc

Vall de la vall

Enmig de la vall on mai parlarem de desglaç
ens desconec encara gebrats de pell

Els meus dits ressegueixen la tercera muda
trenada de gemec i silenci que descriu
                                                                                   una a una
la torsió de les meves vèrtebres i callo
i altra volta
torno a escriure

Gener

Està tan lluny el crit del silenci?

Sense casa

Encara sense sostre
el meu amor dispers per l'aire
surant en forma de minúscules partícules arreu
sense saber on pausar
sense saber on habitar
Tant d'amor que no hi cap dins meu
i no estima tampoc cap altra pell
Tant d'amor
sense casa
esperant que siguis
habitacle