El poemari al que sempre torno: Tres mujeres, de Sylvia Plath

El primer cop que vaig plorar desconsoladament al llegir un poema va ser amb la segona veu de Tres mujeres. El poemari al que sempre torno i sempre torna a remoure'm interiorment. Poemes escrits per pronunciar alçant la veu. La maternitat viscuda des de tres cossos diferents. L'anhel, la por, el fracàs, l'absència...

Tercera voz

He aquí que soy montaña entre mujeres-montañas.

Los médicos van entre nosotras como si nuestra gordura
Espantara el alma. Sonríen como imbéciles.
Son culpables porque yo lo soy, y lo saben.
Cargan su vacuidad como un modo de salud.
Y si los hubiera sorprendido, como a mí.
Se habrían vuelto locos.

¿Y si dos vidas fluyeran de mis muslos?
Vi la sala blanca y limpia con sus instrumentos.
Es un lugar de gritos sin gozo.
"Aquí vendrá usted cuando esté lista".
Los vigilantes son lunas vacías y rojas, empañadas de sangre.
No estoy lista para lo que pueda suceder.
Tendría que matar lo que me mata.

Third voice
I am a mountain now, among mountainy women.
The doctors move among us as if our bigness
Frightened the mind. They smile like fools.
They are to blame for what I am, and they know it.
They hug their flatness like a kind of health.
And what if they found themselves surprised, as I did?
They would go mad with it.

And what if two lives leaked between my thighs?
I have seen the white clean chamber with its instruments.
It is a place of shrieks. It is not happy.
'This is where you will come when you are ready.'
The night lights are flat red moons. They are dull with blood.
I am not ready for anything to happen.
I should have murdered this, that murders me.

Permagel, d'Eva Baltasar

Estic asseguda a l'autocar quan llegeixo l'última pàgina de Permagel. Comprovo amb un punt d'aflicció que és la darrera, però em consola saber que aquest és el primer d'una trilogia a tres veus.
Vaig comprar el llibre fa pocs dies i la història d'Eva Baltasar m'ha abduït. Una allau d'elogis cap a la que és la seva primera novel·la m'havien generat una certa expectativa a l'hora d'afrontar la lectura, i el títol em cridava especialment l'atenció. El permagel, el glaç que em remetia al desglaç de Maria Mercè Marçal i a aquell procés que havia fet tan meu. Però en realitat, no sabia ben bé què era el que m'hi trobaria pàgines endins. I el que m'hi trobo és la vida mateixa, narrada des d'un to irònic i vacil·lant. Un humor brut amb el qual m'identifico. Permagel narra en primera persona el cúmul de pensaments de la protagonista, una lesbiana suïcida, amb qui és inevitable crear una íntima connexió. L'estil narratiu de Baltasar és d'una riquesa literària admirable, i l'estructura del llibre, així com el llenguatge cuidadíssim, deixen entreveure el seu recorregut poètic anterior. Ara només queda esperar-ne la segona part.

«El sexe m'allunya de la mort. Tanmateix, no m'atansa a la vida. Llavors, ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts, he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.»

La campana de cristal, de Sylvia Plath

Anys enrere vaig començar la lectura de La campana de cristal, després que el poemari Tres mujeres em deixés sense alè. I alguna cosa en la narrativa de Sylvia Plath em va tornar a cautivar. Em vaig anotar el títol i no va ser fins fa uns dies que em va tornar a la memòria i el vaig agafar de la biblioteca per reprendre la lectura. I llavors em vaig topar amb l'inesperat: decepció. La sensació d'una trama buida. On era el que m'havia cautivat tant? Potser, en aquells primers capítols de la novel·la encara no comprenia que Plath pretenia posar paraula a una realitat banal que no li corresponia. Una realitat amb la que xoca profundament. La protagonista rep el nom d'Esther, però no sé ben bé en quin moment tot el que queda d'Esther es dilueix per donar pas als pensaments i a les vivències pròpies i reals de Sylvia. M'adono llavors que, allò, només algú que ho està vivint ho pot nombrar. I és dur. I m'apassiona la valentia que té per deixar-ho per escrit, i la manera amb la que ho fa. La campana de cristal és plena d'una poesia punyent que tornaria a llegir, a rellegir i a subratllar. 

«Si ser neurótica es decir dos cosas mutuamente excluyentes en el mismo momento, entonces soy endemoniadamente neurótica. Estaré volando de una a otra cosa mutuamente excluyente durante el resto de mi vida.»

Divendres de maig, a les 20:56

Al tren (després de llegir La sed)

La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.

Paraules al vent

Alguna cosa, avui, em fa re-tornar al poema de Miquel Martí i Pol.

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses. 

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

(...)