Dídac

El gelat se't desfeia mentre parlàvem de què faríem si, de sobte, s'acabés el món. Jo creueria la Rambla del Mar i em capbussaria dins l'aigua, esperaria breus segons abans de sortir-ne i, en veure Barcelona devastada, m'encongiria de soledat i victòria en reconèixer-me com a única supervivent. El gelat se't desfeia mentre m'escoltaves parlar amb aquella innocència, creient tenir traçat el pla perfecte.

"Has llegit el mecanoscrit del segon orígen?", vaig preguntar-te obrint molt els ulls. L'aigua del port estava bruta, no aturava de passar gent a banda i banda d'on érem, i el Tibidabo quedava molt lluny.

L'endemà vam anar a Gràcia. Jo em quedava enrere mirant els aparadors de les llibreries, m'abduïa llegir el títol de cada una de les portades. "T'agraden els llibres?", em vas deixar anar sense dirigir-me la mirada. Em va sorprendre que algú em preguntés allò que em semblava tan evident, de manera que vaig exigir que em miressis per tal de respondre't. I a partir d'aquell moment, va començar el que més tard denominaria com "la nostra història".

La teva geladeria preferida estava tancada, així que no em vas poder sorprendre amb el millor gelat de la ciutat. A canvi, vam anar a una llibreria de segona mà que hi havia al Passeig de Sant Joan. "He tingut una idea", vas dir-me amb la satisfacció de qui sap que realment acaba de tenir una bona idea. Tu em vas comprar un llibre a mi, i jo en vaig escollir un per tu. Al final del dia hi havíem d'escriure una dedicatòria.

Volia escriure't alguna cosa que et canviés la vida. Durant els llargs passeigs que vam fer després no feia més que pensar-hi, intentant escollir minuciosament cada paraula que empraria, cuidant que tingués coherència amb la lectura que precediria el meu text. Vaig intentar que no notessis la meva concentració i la meva ànsia per allargar aquell moment de posar per escrit el meu comiat. Tot i el meu cos menut, els meus ulls grans i el meu entusiasme infantil davant qualsevol cosa, tots dos sabíem que aquell llibre seria l'únic record material que guardaríem l'un de l'altre.

El dia es va acabar, Barcelona s'havia fet una mica més petita. Vaig devorar la història de David Benioff, però no vaig gosar llegir el que m'havies escrit. Havies estat un sotrac tan violent a la meva vida que recordar que havies existit se'm feia estrany i gairebé impossible. Així que sempre obria el llibre per la segona pàgina, abocant-te a l'oblit.

No en sabies res de Manuel de Pedrolo, però en aquell espai i temps tan concrets, vaig desitjar que també tu et capbussessis dins el mar per evitar la catàstrofe.

La mort

Veig caure -pedra sobre pedra- la memòria d'una vida
unes mans desconegudes reposen sobre mi i em sacsegen
violentament el meu cos s'encongeix i m'aboco a la ceguesa
amago el crit, amago la por i el dubte
habito en un espai i un temps indefinits on es fa evident l'absència,
on es fa evident la mort i la pèrdua
veig com s'ensorra -pedra sobre pedra- el record d'una vida
de fons una veu pronúncia: només ho podem deixar morir

El poemari al que sempre torno: Tres mujeres, de Sylvia Plath

El primer cop que vaig plorar desconsoladament al llegir un poema va ser amb la segona veu de Tres mujeres. El poemari al que sempre torno i sempre torna a remoure'm interiorment. Poemes escrits per pronunciar alçant la veu. La maternitat viscuda des de tres cossos diferents. L'anhel, la por, el fracàs, l'absència...

Tercera voz

He aquí que soy montaña entre mujeres-montañas.

Los médicos van entre nosotras como si nuestra gordura
Espantara el alma. Sonríen como imbéciles.
Son culpables porque yo lo soy, y lo saben.
Cargan su vacuidad como un modo de salud.
Y si los hubiera sorprendido, como a mí.
Se habrían vuelto locos.

¿Y si dos vidas fluyeran de mis muslos?
Vi la sala blanca y limpia con sus instrumentos.
Es un lugar de gritos sin gozo.
"Aquí vendrá usted cuando esté lista".
Los vigilantes son lunas vacías y rojas, empañadas de sangre.
No estoy lista para lo que pueda suceder.
Tendría que matar lo que me mata.

Third voice
I am a mountain now, among mountainy women.
The doctors move among us as if our bigness
Frightened the mind. They smile like fools.
They are to blame for what I am, and they know it.
They hug their flatness like a kind of health.
And what if they found themselves surprised, as I did?
They would go mad with it.

And what if two lives leaked between my thighs?
I have seen the white clean chamber with its instruments.
It is a place of shrieks. It is not happy.
'This is where you will come when you are ready.'
The night lights are flat red moons. They are dull with blood.
I am not ready for anything to happen.
I should have murdered this, that murders me.

Agost

Quan la lluita contra l'oblit es transforma en l'ànsia per esborrar el record.

dilluns de juliol, a les 23:26

Les paraules que penso quan et penso
(i no hi ets i no som)

Et sento lluny,

tan lluny 

a voltes lliure

d'altres esglai (d'un amor sense retorn)

Et sento lluny,

ben lluny,

gairebé no et reconeixo

el teu cos es desdibuixa (com era estar junts?)

Et sento lluny,

i estimar-me lluny de tu

em fa estimar-te més

Veure't serà un sotrac

dolç de compartir 

Gelosia

Gelosia I, Munch.

tocar unes mans que no són les teves - que no són les meves

aconseguir arrencar-me les paraules vora la pell

desfer-se de la tercera muda sota els llençols

tu que no ets ell - ella que no sóc jo

aconseguir nombrar-me i recordar les quatre lletres del meu nom

no retreure'm els versos a cada volta que parlo

no dir que m'estimes quan el que estimes és no estar sol

abraçar un cos que no és el teu - que no és el meu

i descobrir -gelosos- la necessitat d'enyorar el que mai podrem ser

Permagel, d'Eva Baltasar

Estic asseguda a l'autocar quan llegeixo l'última pàgina de Permagel. Comprovo amb un punt d'aflicció que és la darrera, però em consola saber que aquest és el primer d'una trilogia a tres veus.
Vaig comprar el llibre fa pocs dies i la història d'Eva Baltasar m'ha abduït. Una allau d'elogis cap a la que és la seva primera novel·la m'havien generat una certa expectativa a l'hora d'afrontar la lectura, i el títol em cridava especialment l'atenció. El permagel, el glaç que em remetia al desglaç de Maria Mercè Marçal i a aquell procés que havia fet tan meu. Però en realitat, no sabia ben bé què era el que m'hi trobaria pàgines endins. I el que m'hi trobo és la vida mateixa, narrada des d'un to irònic i vacil·lant. Un humor brut amb el qual m'identifico. Permagel narra en primera persona el cúmul de pensaments de la protagonista, una lesbiana suïcida, amb qui és inevitable crear una íntima connexió. L'estil narratiu de Baltasar és d'una riquesa literària admirable, i l'estructura del llibre, així com el llenguatge cuidadíssim, deixen entreveure el seu recorregut poètic anterior. Ara només queda esperar-ne la segona part.

«El sexe m'allunya de la mort. Tanmateix, no m'atansa a la vida. Llavors, ¿què? ¿Per a què? Després de pensar-hi uns minuts, he arribat a la conclusió que el sexe em manté present i estàlvia en un espai inconscient però reconfortant.»