La campana de cristal, de Sylvia Plath

Anys enrere vaig començar la lectura de La campana de cristal, després que el poemari Tres mujeres em deixés sense alè. I alguna cosa en la narrativa de Sylvia Plath em va tornar a cautivar. Em vaig anotar el títol i no va ser fins fa uns dies que em va tornar a la memòria i el vaig agafar de la biblioteca per reprendre la lectura. I llavors em vaig topar amb l'inesperat: decepció. La sensació d'una trama buida. On era el que m'havia cautivat tant? Potser, en aquells primers capítols de la novel·la encara no comprenia que Plath pretenia posar paraula a una realitat banal que no li corresponia. Una realitat amb la que xoca profundament. La protagonista rep el nom d'Esther, però no sé ben bé en quin moment tot el que queda d'Esther es dilueix per donar pas als pensaments i a les vivències pròpies i reals de Sylvia. M'adono llavors que, allò, només algú que ho està vivint ho pot nombrar. I és dur. I m'apassiona la valentia que té per deixar-ho per escrit, i la manera amb la que ho fa. La campana de cristal és plena d'una poesia punyent que tornaria a llegir, a rellegir i a subratllar. 

«Si ser neurótica es decir dos cosas mutuamente excluyentes en el mismo momento, entonces soy endemoniadamente neurótica. Estaré volando de una a otra cosa mutuamente excluyente durante el resto de mi vida.»

Divendres de maig, a les 20:56

Al tren (després de llegir La sed)

La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.

Dimarts d'abril, a les 19:05

L'origine du monde

Dimecres de març, a les 11:05

Sota els llençols t'evito

i corren dins meu els dubtes:

em sento fràgil

de pell blanca i menuda

busco la llum i l'aigua

entre tanta terra àrida

la humitat

busco tornar a ser llavor

per recordar-nos que som l'arrel
no la flor

De camino a casa

de camino a casa tengo miedo

me envuelvo la cabeza con la bufanda

una
dos
tres vueltas

hasta que no veo

de camino a casa me pregunto 

¿por qué? 

y respondo:
tengo un cuerpo

¿todos quienes poseen un cuerpo

tienen miedo de camino a casa?

Dissabte de febrer, a les 20:08

obrir la finestra i veure que el corrent s'ho endú tot

sense oposar resistència, ho he ofert a l'oblit

El recuerdo

(Fragmento de El recuerdo. La historia de dos cuerpos bajo un alud)

Abro los ojos y me veo a mí misma en el suelo
miro mi piel rasgada contra el asfalto y después la miro a ella
o quizás es al revés
-estoy bien- es lo primero que mi lengua es capaz de pronunciar y repetir
ella lo ha visto todo y me mira desde la distancia hasta que logra decirme
 –estoy asustada.

A mi alrededor hay gente que habla un idioma que no quiero entender,

pero me obligan a hacerlo. 

Me preguntan si lo recuerdo todo. Les digo que sí y pienso que ojalá no. 

A mí, que siempre me ha dado miedo el olvido, ahora me persigue el recuerdo. Y no puedo huir.

Me levanto y me aparto de la carretera. 

Cerca de un árbol entiendo que no soy capaz de entender. 

Me he golpeado en la cabeza, me duele el párpado izquierdo,  me quema la rozadura en el codo, y siento como si mis dientes se fueran a caer. 

Estoy bien, de verdad, estoy bien digo mientras la visión tambalea y todo oscurece y no veo y me pregunto ¿veré otra vez o a partir de ahora será siempre así? 

Pero todo vuelve. 

Mi visión, su dolor, mi recuerdo y la sangre fuera de mi cuerpo.