Al tren (després de llegir La sed)
La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.
dissabte, 12 de maig del 2018
Divendres de maig, a les 20:56
dimarts, 3 d’abril del 2018
Dimarts d'abril, a les 19:05
dimecres, 28 de març del 2018
Dimecres de març, a les 11:05
Sota els llençols t'evito
i corren dins meu els dubtes:
em sento fràgil
de pell blanca i menuda
busco la llum i l'aigua
entre tanta terra àrida
la humitat
busco tornar a ser llavor
per recordar-nos que som l'arrel
no la flor
no la flor
dimarts, 20 de febrer del 2018
De camino a casa
de camino a casa tengo miedo
me envuelvo la cabeza con la bufanda
una
dos
tres vueltas
dos
tres vueltas
hasta que no veo
de camino a casa me pregunto
¿por qué?
y respondo:
tengo un cuerpo
tengo un cuerpo
¿todos quienes poseen un cuerpo
tienen miedo de camino a casa?
dissabte, 17 de febrer del 2018
Dissabte de febrer, a les 20:08
obrir la finestra i veure que el corrent s'ho endú tot
diumenge, 11 de febrer del 2018
El recuerdo
(Fragmento de El recuerdo. La historia de dos cuerpos bajo un alud)
Abro los ojos y me veo a mí misma en el suelo
miro mi piel rasgada contra el asfalto y después la miro a ella
o quizás es al revés
-estoy bien- es lo primero que mi lengua es capaz de pronunciar y repetir
ella lo ha visto todo y me mira desde la distancia hasta que logra decirme
–estoy asustada.
Abro los ojos y me veo a mí misma en el suelo
miro mi piel rasgada contra el asfalto y después la miro a ella
o quizás es al revés
-estoy bien- es lo primero que mi lengua es capaz de pronunciar y repetir
ella lo ha visto todo y me mira desde la distancia hasta que logra decirme
–estoy asustada.
A mi alrededor hay gente que habla un idioma que no quiero entender,
pero me obligan a hacerlo.
Me preguntan si lo recuerdo todo. Les digo que sí y pienso que ojalá no.
A mí, que siempre me ha dado miedo el olvido, ahora me persigue el recuerdo. Y no puedo huir.
Me levanto y me aparto de la carretera.
Cerca de un árbol entiendo que no soy capaz de entender.
Me he golpeado en la cabeza, me duele el párpado izquierdo, me quema la rozadura en el codo, y siento como si mis dientes se fueran a caer.
Estoy bien, de verdad, estoy bien digo mientras la visión tambalea y todo oscurece y no veo y me pregunto ¿veré otra vez o a partir de ahora será siempre así?
Pero todo vuelve.
Mi visión, su dolor, mi recuerdo y la sangre fuera de mi cuerpo.
dimarts, 23 de gener del 2018
Dimarts de gener, a les 19:53
Con olvido, casi ignorándola por entero, se alejará de mi vida. Y aunque parezca icreíble yo entraré en otras vidas.
Virginia Woolf, Las olas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
