Dijous de gener, a les 19:48

Prenem un cafè amb llet que acaba sent un cafè sol -la cambrera no ens ha entès bé- i les paraules comencen a sortir de dins seu un cop seiem a la taula. Jo sempre he sigut més d'escoltar, i observar el seu do per la paraula em fascina. Feia temps que no ens vèiem i la seva vida és de pel·lícula. La manera apassionant en que em narra els fets fa que em traslladi com a personatge secundari de la trama. Ella va nombrant els homes que han anat passant per la seva vida, amb quants només ha encreuat mirades i amb quants només llit, i jo puc entreveure, tot i la seva rotunda negació, a quins no deixarà d'estimar mai. Quan ha expulsat de dins seu tots els records que necessitava compartir, fa el primer glop de cafè -potser ja massa fred- i ja fora del to nerviós i adrenalínic em diu que hi ha tres tipus d'amor: el que sempre tindràs present, el platònic i amb el que acabaràs estant tota la vida. Intento extrapolar les classificacions a nivell personal i només tinc clara la tercera: jo. Ella, enmig d'un suspir, reconeix que ell és el de sempre i es beu el que queda a la tassa d'una sola glopada.

Dilluns de desembre, a les 23:05

Caiguda la vesprada entre les places de benimaclet

deixo anar el meu cos seguint la veu de la paraula dita
i en arribar et trobo a tu, quiet, pausat, com si res passés
Et miro i ens anem des-cobrint a mida que les paraules
s'endinsen en la fugaç lluita de quina-eixirà-abans
Potser mai goso dir-te que a resguard entre carrerons
vas ser tu qui em va fer creure de nou en la poesia

Diumenge de desembre, a les 20:55

Em retornes els mots i l'estat de llibertat després de sentir-me arrebasada una vegada i una altra per cossos que m'emmudien la por. Poses en manifest altra volta la paraula casa i m'endinso en el meu cos sense retorn. El caliu que allibera la teva veu em desprèn del glaç. Ja no temo dir ni estimar

Dissabte de desembre, a les 12:48

Re-tornar al lloc d'origen i mirar-ho tot des de tan a prop em torna a anys enrere. Com deshabitar l'escalfor, les paraules i aquest buit

Recordar-nos

Memoritzar el record canviant de tu

retenir-lo amb força fins, sense adonar-me’n,

convertir-te en el que mai ha passat. 

Fa vertigen dir que oblido. 

Desgranar la llau d’imatges

que conviuen dins meu 

sense saber què-va-ser-real. 

No ens recordo. 

Es fa difícil dir que no sé si vam arribar a ser

si amb tu em sabia meva

si ens vam estimar mai. 

El pes del temps recau sobre mi i

sense forces per sortir-ne, decideixo

a contracor

ignorar.  

Argilaga

En una altra vida vull ser arbre

-dic.

En una altra vida vull arrelar-me dins teu
embrutar la meva pell de terra, escorpins
i humitat

En una altra vida tornaria a néixer
t o r n a r i a   a   n é i x e r
dins el mateix bosc

Paraules al vent

Alguna cosa, avui, em fa re-tornar al poema de Miquel Martí i Pol.

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses. 

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

(...)