Olor a tarongina

Vora el jardí, asseguda, mirant els gessamins, penso que encara se sent l'olor a tarongina que va esclatar la primavera passada, i sembla que no se'n vulgui anar mai. Podria ser que s'hi quedés per sempre, aquesta olor. Jo vindria a seure cada dia, una estona, vora el jardí. Veuria bellugar-se d'una banda a l'altra la roba estesa i, en un cop de vent, retornaria la primavera. Sempre que volgués tenir-la, sabria on anar. Quan l'enyorés, vindria a prop seu, i moriria de tendresa en sentir-la, encara, vora meu. I amb els ulls clucs, retindria el teu record viu per un instant, desafiant així la desmemòria i el temps que va passant.

Dídac

El gelat se't desfeia mentre parlàvem de què faríem si, de sobte, s'acabés el món. Jo creueria la Rambla del Mar i em capbussaria dins l'aigua, esperaria breus segons abans de sortir-ne i, en veure Barcelona devastada, m'encongiria de soledat i victòria en reconèixer-me com a única supervivent. El gelat se't desfeia mentre m'escoltaves parlar amb aquella innocència, creient tenir traçat el pla perfecte.

"Has llegit el mecanoscrit del segon orígen?", vaig preguntar-te obrint molt els ulls. L'aigua del port estava bruta, no aturava de passar gent a banda i banda d'on érem, i el Tibidabo quedava molt lluny.

L'endemà vam anar a Gràcia. Jo em quedava enrere mirant els aparadors de les llibreries, m'abduïa llegir el títol de cada una de les portades. "T'agraden els llibres?", em vas deixar anar sense dirigir-me la mirada. Em va sorprendre que algú em preguntés allò que em semblava tan evident, de manera que vaig exigir que em miressis per tal de respondre't. I a partir d'aquell moment, va començar el que més tard denominaria com "la nostra història".

La teva geladeria preferida estava tancada, així que no em vas poder sorprendre amb el millor gelat de la ciutat. A canvi, vam anar a una llibreria de segona mà que hi havia al Passeig de Sant Joan. "He tingut una idea", vas dir-me amb la satisfacció de qui sap que realment acaba de tenir una bona idea. Tu em vas comprar un llibre a mi, i jo en vaig escollir un per tu. Al final del dia hi havíem d'escriure una dedicatòria.

Volia escriure't alguna cosa que et canviés la vida. Durant els llargs passeigs que vam fer després no feia més que pensar-hi, intentant escollir minuciosament cada paraula que empraria, cuidant que tingués coherència amb la lectura que precediria el meu text. Vaig intentar que no notessis la meva concentració i la meva ànsia per allargar aquell moment de posar per escrit el meu comiat. Tot i el meu cos menut, els meus ulls grans i el meu entusiasme infantil davant qualsevol cosa, tots dos sabíem que aquell llibre seria l'únic record material que guardaríem l'un de l'altre.

El dia es va acabar, Barcelona s'havia fet una mica més petita. Vaig devorar la història de David Benioff, però no vaig gosar llegir el que m'havies escrit. Havies estat un sotrac tan violent a la meva vida que recordar que havies existit se'm feia estrany i gairebé impossible. Així que sempre obria el llibre per la segona pàgina, abocant-te a l'oblit.

No en sabies res de Manuel de Pedrolo, però en aquell espai i temps tan concrets, vaig desitjar que també tu et capbussessis dins el mar per evitar la catàstrofe.