La campana de cristal, de Sylvia Plath

Anys enrere vaig començar la lectura de La campana de cristal, després que el poemari Tres mujeres em deixés sense alè. I alguna cosa en la narrativa de Sylvia Plath em va tornar a cautivar. Em vaig anotar el títol i no va ser fins fa uns dies que em va tornar a la memòria i el vaig agafar de la biblioteca per reprendre la lectura. I llavors em vaig topar amb l'inesperat: decepció. La sensació d'una trama buida. On era el que m'havia cautivat tant? Potser, en aquells primers capítols de la novel·la encara no comprenia que Plath pretenia posar paraula a una realitat banal que no li corresponia. Una realitat amb la que xoca profundament. La protagonista rep el nom d'Esther, però no sé ben bé en quin moment tot el que queda d'Esther es dilueix per donar pas als pensaments i a les vivències pròpies i reals de Sylvia. M'adono llavors que, allò, només algú que ho està vivint ho pot nombrar. I és dur. I m'apassiona la valentia que té per deixar-ho per escrit, i la manera amb la que ho fa. La campana de cristal és plena d'una poesia punyent que tornaria a llegir, a rellegir i a subratllar. 

«Si ser neurótica es decir dos cosas mutuamente excluyentes en el mismo momento, entonces soy endemoniadamente neurótica. Estaré volando de una a otra cosa mutuamente excluyente durante el resto de mi vida.»

Divendres de maig, a les 20:56

Al tren (després de llegir La sed)

La transició entre ser i no ser.
Un sotrac violent m'indica que ens movem. El meu exili comença aquí.
M'exilio d'aquest altre jo que em devora fins a deixar-me sense veu,
d'aquesta altra identitat que alimentaves però deixaves amb la set.
Assedegada m'allunyo de la mudesa i d'un cos mutilat, per tornar a ser
una, sencera i sòlida.